APOCALÍPTICS o INTEGRATS?

Benvolguts lectors i lectores,

Hem anomenat aquesta entrada amb el títol d'un assaig d'Umberto Eco, Apocalíptics o integrats, perquè aquesta expressió ha quedat associada a la doble postura que les societats adopten davant els grans canvis socials, culturals i, actualment, tecnològics: la por al canvi o els beneficis de la integració*. 

La fotografia del diàleg ha estat la de moltes veus atemorides davant els avenços tecnològics que ens proposa la novel·la de Katixa Agirre i d'algunes, menys pessimistes o més adaptatives al futur que se'ns apropa. Creiem que no hi ha hagut cap lector optimista.

Pertorbador ha estat el primer adjectiu qualificatiu del relat. No tant pel fet de què la vida estarà dominada per la virtualitat, com per la reflexió de què passarà amb la humanitat, com esdevindrem com a societat i com a individus si ho podem tenir tot a l'abast "més enllà de l'univers".

Molts lectors i lectores ja preveuen entorns hàptics, òptics, amb hologrames i tamagotchis. Una part del diàleg es va referir a anècdotes reals de persones enganxades a la vida "virtualment" i a la manera com el mòbil ha canviat la nostra existència. Però, aixxx!!, la qüestió d'on anirem a parar amb aquest món on ens podríem col·locar unes ulleres i imaginar una menja més apetitosa en comptes d'un plat avorrit, un canvi de gènere per experimentar sensacions desconegudes, una interacció real visual i tàctil amb la parella, els fills o els companys de feina en un moment concret a kilòmetres de distància, una experiència on els usuaris no caldrà que visitin museus ni ciutats, però podran socialitzar i interactuar creant mons virtuals interconnectats... aquest futur, en general, no ens ha agradat. 

Escrivim aquesta reflexió després de visitar la Sala Ideal i comprovar què implica estar en un metavers, endinsar-nos en una realitat paral·lela; hem confrontat el significat d'un enlairament cap al cel o d'una suspensió fora dels límits d'un balcó i qui més qui menys ha afirmat que li ha produït por, incomoditat, descontrol, incertesa i, el més increïble de tot, que en aquell moment, ens hem cregut que estàvem allà, a la Florència del segle XVI, on els creadors com la Paula han volgut portar-nos-hi!!

Hem seguit amb interès la història de la Mary Wollstonecraft, una trama que ens ha permès ampliar l'entorn històric del segle XVIII. Hem quedar d'acord que l'autora ha volgut unir els dos personatges perquè li permet plantejar dues qüestions: plasmar els mateixos dilemes que sorgeixen a cada revolució (caos-ordre, tecnologia vella -tecnologia nova...) i les preocupacions humanes passades i futures que, malgrat el context, són les mateixes (la maternitat, la vida, la mort, el patiment, la soledat, les expectatives humanes, el desig, els rols de gènere...). En definitiva, les contradiccions humanes. Hem remarcat, però, que les trobades entre les dues protagonistes es produïa en entorns reals, corporis, plens de veritat.

També ha estat unànime que el personatge de la Max Dox, l'anti-universitat i el centre de refugiats climàtics de les galeries Lafayette han volgut representar la militància contra el món virtual, els resistents. Hi ha gent fora del metavers, fora de la tecnologia que "no la odien, però no volen cedir-li tot l'espai".

Hem parlat del paper del company de la Paula, en Kai, i ha donat molt de sí el tema; la qüestió de tenir cura d'un tamagotchi sofisticat, a més de 3 fills a càrrec ens ha semblat un lloc comú de les quotidianitats, farcit amb un toc d'humor negre, que ens ha fet somriure, sobretot a les lectores...

Què importaríem d'aquest món virtual? La idea de fer-nos un avatar ha estat, per alguns lectors, convenient, oportuna i útil, tant sigui per aconseguir aspectes materials, com ser més ric, com per experimentar talents diferents als que un té. 

I sobre la pensada de poder concebre trobades amb personatges del passat, com la de la Mary amb la Paula, hi ha hagut divisió d'opinions: a molts lectors no els agradaria aquesta confluència; d'altres, explícitament han manifestat que no concertarien un encontre amb personatges històrics, però sí amb avantpassats. Pocs lectors han detallat figures històriques concretes. 

I mentre l'Àngels ens preparava un te calent acompanyat de coques boníssimes, hem finalitzat el diàleg amb la següent conclusió: l'autora augura un futur dominat per la virtualitat, de dependència tecnològica absoluta, de refugiats climàtics, avatars i ulleres de realitat virtual, però no busca una sensació d'abatiment. Creiem que, en la seva distòpia, apareix una posició ambivalent: critica la dependència envers la tecnologia, però també creu en una concessió necessària. Cal obrir el ulls, però no ser radicals. És un futur amb tons grisos, amb llums i ombres, que aplaquen l'impacte futurista a l'estil Mad Max o Blade Runner. A Black Mirror, malauradament, potser ja hi som. 

Recordem que la novel·la acaba en el moment que la protagonista vol allargar l'estada amb la Mary: en el passat i de veritat. Un bri d'esperança, no?

Gràcies a tots i totes per la sessió; la vostra participació ha estat intensa i suggeridora, tal i com ens reclamava la història. Hem entrat a Delphi, sí, però afortunadament de manera autèntica.

Ens retrobarem el següent trimestre per parlar del llibre "Que morin els fills dels altres" de Roser Cabré-Verdiel, l'autora convidada a la propera edició de sant Jordi!

Bon Nadal i bona lectura!🎄📚

*Cal aclarir que Eco no va centrar el seu estudi en la tecnologia (l'assaig és de 1968!!); l'autor es va referir a aspectes de la cultura de masses que tenien molt seguiment com la cançó de moda, la lectura de còmics, el paper dels medis audiovisuals, el paper de la TV...  i si aquests guanyarien la partida a la cultura; aleshores va encunyar la paraula apocalíptics per referir-se a aquells que veien en tot això la cultura del "mal gust" i la paraula integrats per definir aquells que creien amb optimisme que estaven vivint una època magnífica en l'àmbit cultural.